Comunitats Catòdiques. La representació de la identitat nacional en la televisió

La tesi pretén posar en relleu fins a quin punt la televisió és important actualment en la conformació i difusió dels imaginaris nacionals, en un moment en el qual les transformacions associades a la globalització poden fer pensar que les nacions i els sentiments de pertinença nacional són diluïts en favor d’altres formes d’identitat col•lectiva que no tenen l’element nacional com a marc de referència política i cultural. Un dels objectius principals del treball, per tant, és analitzar la representació televisiva que es fa de les nacions avui en dia. D’una banda, com és la nació que apareix en els diferents continguts de les cadenes de televisió més importants, sobretot a Espanya. De l’altra, quines són les estratègies discursives que prenen part en aquestes representacions i que condicionen, parcialment si més no, el sentit o sentits que aquestes prendran a ulls dels espectadors. Un dels punts de partida teòrics de la investigació és la condició discursiva i social de les identitats, sobretot a partir de les reflexions produïdes en el marc de la disciplina que s’ha conegut com Estudis culturals. En primer lloc, perquè concedeix a les representacions culturals, en especial les mediàtiques, un lloc prioritari a l’hora de pensar el subjecte. En segon lloc, perquè, a partir de les teories postestructuralistes, el subjecte s’entén com el producte d’una interacció dialògica que no acaba mai, que sempre està en procés. Un relat que pren forma a partir d’un conjunt de textos ben heterogeni que, a més, no és monolític, sinó que adopta sentits molt diversos tenint en compte el moment històric en què ens trobem i les condicions pragmàtiques de recepció. Aquesta perspectiva constructivista i performativa suposa una nova manera d’aproximar-se a la concepció i estudi de les identitats, però també al de les nacions. Des d’aquest punt de vista, la renovació que ha experimentat el concepte de nació des de fa uns quants anys es manifesta tant en la voluntat per destacar la naturalesa discursiva o cultural en la seua gestació com en el fet d’insistir en que la nació, com la identitat, és un fenomen híbrid i fragmentat, bàsicament plural, i no un artefacte homogeni i impermeable als canvis, perenne o immemorial. A partir de la denominació de la nació com una “comunitat imaginada”, en paraules d’Anderson, o una “narració”, en els termes de Bhabha, la tesi reconeix que la nació és el resultat d’un procés històric, contingent, producte dels relats o discursos que sobre aquesta s’elaboren constantment. Això no vol dir que les nacions s’hagen constituït des del no-res o que siguen inventades o falses, producte de l’enginyeria d’unes elits per a mantenir controlada la població. La utilització política de les nacions ha sigut una constant al llarg de la seua història, i tot apunta a que seguirà així en el futur tenint en compte el material sensible que les alimenta. En tot cas, la tesi detecta que les nacions i els sentiments de pertinença nacional, és a dir, les identitats nacionals, són fenòmens que encara mantenen una extraordinària significació política, cultural i afectiva per a moltes persones. Són motors d’identitat col•lectiva molt poderosos, per a bé i per a mal. En aquest sentit, no s’hauria de tractar els fenòmens nacionals com un virus que es pot extirpar amb facilitat, sinó el que fa la tesi és tractar de conéixer-los amb major profunditat, saber com funcionen i com es despleguen en el món social. La investigació fuig, per tant, d’una visió de la nació en clau essencialista, eterna o immutable, sinó que parteix de la base que els processos de significació cultural, particularment el discurs mediàtic, condicionen les maneres com les societats les formulen en cada moment. Es posa una atenció prioritària en el discurs mediàtic, en tant en quant Si acceptem que els mèdia són els principals generadors de representacions sobre el món social que hi ha en l’actualitat, conceptes com els “nacions comunicatives” o “nacions mediàtiques” seran fonamentals per al desenvolupament de la tesi. També les categories de “nacionalisme banal”, tal com la formula Michael Billig, i la de “nacionalisme quotidià”, en paraules de Tim Edensor, que són utilitzades per a definir els processos de naturalització de la nació en els Estats estables i consolidats, on els mèdia exerceixen un protagonisme inequívoc. Per a aquests autors, el sentiment nacional està tan assumit per a una part de la població perquè està present en els discursos familiars o rutinaris que donem per descomptats en la nostra vida diària, i no hi ha discursos més quotidians que els mediàtics, en especial els difosos per la televisió. La capacitat de generar representacions socials sobre la realitat, el consum familiar i habitual per a un alt percentatge de la població, la presència inadvertida en la llar i, sobretot, el fet de proporcionar com cap altre mitjà un sentiment de comunitat simbòlica, de cohesió i pertinença social, han sigut determinats per a convertir la televisió en l’objecte d’estudi principal de la tesi, particularment continguts d’entreteniment com la ficció o la telerealitat. Tot i la seua funció com a mer dispositiu d’evasió i la seua aparença innòcua, irrellevant o banal, que poc o res havia de dir sobre la formació de les identitats i menys encara de les nacions, l’entreteniment televisiu s’ha revelat com una ferramenta d’enorme importància en la construcció i difusió de projectes nacionals. Per altra banda, a la tesi es desenvolupa la idea de que tota cultura de representació és una cultura de poder. Les representacions, per tant, no són neutrals, sinó que sempre són el resultat d’una mirada particular sobre el que ens envolta que és, inevitablement, ideològica. Des d’aquest punt de vista, les representacions sobre les nacions respondran als patrons ideològics i particulars d’aquelles que les elaboren. Això significa que, segurament, les representacions sobre la nació que s’acaben imposat en les diferents cadenes de televisió d’un territori específic coincidiran amb els trets característics de la nació dominant o hegemònica en eixe territori, fet que relega les altres nacions o identitats culturals minoritàries o subordinades a la marginalitat o, directament, a la invisibilitat. Davant d’aquesta circumstància, la tesi explora conceptes clau de la teoria crítica, com ara el d’ideologia i, sobretot, el d’hegemonia, la principal característica del qual és que fa passar per col•lectius interessos que són particulars i ho fa a partir de la naturalització d’aquests interessos, de tal forma que manifestar-se en la seua contra es contempla com un atac al sentit comú o a allò que es considera “normal”. Així, tot un conjunt de símbols, valors i creences, que és profundament ideològic, es dóna per descomptat perquè està més enllà de tota reflexió. En conseqüència, representacions que responen a una concepció ideològica de la nació es perceben com a naturals perquè es reprodueixen en la vida quotidiana, en els detalls mundans de la interacció social, els hàbits o les rutines. Aquestes reflexions són vàlides per a qualsevol tipus de nació que es pretenga analitzar. La tesi decideix aprofundir en les representacions televisives de les nacions d’Estat per dues raons, fonamentalment. La primera, perquè la pràctica totalitat dels Estats se sustenten en una nació hegemònica per a dotar-se de cohesió cultural i social, tenint en compte que l’autoritat política i policial n’és consubstancial. La segona perquè, tradicionalment, la identificació del subjecte amb l’Estat s’ha produït a través de la cultura nacional, la qual ha permés la formació de consensos i la reconciliació de les diferents classes dins de les estructures estatals. Tot i l’estreta relació entre l’Estat i la nació, aquest s’ha presentat sovint com el representant desinteressat d’una identitat nacional comuna, que no pot ser sinó parcial. És a dir, dins d’un Estat, la nació dominant és percebuda com un marc cultural que tothom ha d’abraçar perquè es presenta com quelcom inequívocament inclusiu i plural. Fins al punt que pràctiques o discursos nacionalistes passen per no ser-ho i, per contra, es reconeixen com a neutrals i de “sentit comú”. Una de les prioritats de la investigació, per tant, és qüestionar les representacions televisives que se’n fan de les nacions d’Estat, demostrar que no hi ha res de normal en aquest sistema representacional. La nació espanyola ha sigut una referència permanent durant la tesi per la singularitat d’Espanya com un Estat nació que conjuga interessos uniformadors i centralistes amb una poderosa contestació interna. A nivell metodològic, la complexitat de la investigació requeria una aproximació multidimensional, on s’ha maniobrat amb categories i marcs teòrics d’una ample repertori de disciplines i autors. Tanmateix, la tesi parteix, sobretot, d’una teoria oberta de la cultura, en la qual el fet cultural no està aïllat d’altres factors socials, com l’economia o la política, sinó que n’és constitutiu. Això també val per a abordar el fenomen de la representació, com demostra l’estudi de l’Estat nació en relació amb les pressions exercides per la globalització i de les polítiques comunicatives dels Estats, que acaben afectant el tipus de representacions que s’elaboren sobre les nacions i les identitats nacionals. El resultat és una tesi eminentment teòrica, que es completa amb nombrosos exemples del panorama televisiu espanyol i mundial, així com diversos casos pràctics d’anàlisi sobre programes com MasterChef o sèries de ficció com L’Alqueria Blanca que puguen servir d’exemple per a seguir aplicant la perspectiva que proposa la tesi en el futur. Per acabar, entre les principals conclusions de la tesi podem consignar les següents: els Estats nació continuen sent una peça clau en les relacions globals contemporànies i davant les pressions interiors i exteriors, molts han decidit presentar resistència i replegar-se dins de les seues fronteres; la hibridació global i nacional, especialment en la cultura, és la condició dels nostres dies, però les nacions i les identitats nacionals es mantenen com a sentiments de pertinença molt intensos que no desapareixen d’avui per a demà; l’àmbit de les comunicacions no és alié a aquestes contradiccions, així la televisió global no és decisiva en la conformació d’una cultura i identitat transnacionals ni ens adreça cap a un món al marge dels marcs de referència nacionals, sinó que, per contra, l’adaptació en clau nacional dels formats televisius que s’exporten globalment és la pràctica més habitual en les cadenes de tot el món, públiques i privades; els sistemes de televisió i les polítiques audiovisuals, sobretot les televisives, s’han executat per part dels Estats i els seus governs, en molts casos, des d’una concepció de les infraestructures i les polítiques públiques d’inspiració clarament nacional; la majoria de les representacions televisives que s’han analitzat a la tesi remeten a una concepció de la nació i la identitat nacional que apel•la als factors més tradicionals, culturalistes i eterns, que contribueixen poc a conformar visions més inclusives i plurals del fenomen nacional i, per tant, consoliden les posicions d’hegemonia i poder de les nacions dominants; el poder de la nació dominant es difon pel macrogènere televisiu de la informació i per les grans cites del calendari nacional, però sobretot a través de continguts en aparença no ideologitzats com és l’entreteniment televisiu, i particularment la ficció o la telerealitat; la seua aparent naturalitat no ha sigut obstacle per a l’elaboració d’una representació ideològica dels fenòmens nacionals. Des d’aquest punt de vista, l’entreteniment televisiu seria una mostra excel•lent de nacionalisme banal o nacionalisme quotidià; les nacions imaginades en la televisió actual no són inamovibles i podrien ser diferents sempre que les seues representacions també ho foren.