Arqueologia dels mitjans: una disciplina viable o un bon símptoma?

Durant gairebé cent anys, la imatge en moviment s'ha tractat principalment des de la perspectiva de la fotografia i hem organitzat les nostres preguntes i teories sobre el cinema com a dispositiu ocular, basat en la llum, la projecció i la transparència, o bé com a dispositiu de gravació, basat en indexar, imprimir i traçar. En l'era de les tecnologies digitals de la imatge, algunes de les quals no tenen gaire a veure amb l'òptica, sembla que aquesta història de la imatge en moviment està concebuda d'una manera massa reduïda.El camp de recerca de l'arqueologia dels mitjans, d'una base ampla però de definició vaga, no només situa el cinema dins d'històries dels mitjans més globals sinó que també investiga pràctiques passades aparentment obsoletes, ignorades o, si més no, mal enteses. El que s'espera és que, en tornar a “obrir” aquests passats, també es pugui possibilitar o albirar un futur diferent. I la qüestió que sorgeix aleshores és: l'arqueologia dels mitjans és una disciplina (viable) o també un símptoma (bo) dels canvis que estan tenint lloc en la nostra idea del que és la història, la causalitat i la contingència?
For nearly one hundred years, the moving image has been discussed primarily from the perspective of photography, by organising our questions and theories around cinema as an ocular dispositif, based on light, projection and transparency, or as a recording dispositif, based on index, imprint and trace. In the age of digital imaging technologies, some of which have little to do with optics, such a history of the moving image seems too narrowly conceived.The broadly based, if loosely defined research field of “media archaeology” not only locates cinema within more comprehensive media histories, it also investigates apparently obsolete, overlooked or poorly understood past media practices. The expectation is that by once more “opening up” these pasts, one can also enable or envisage a different future. The question then arises: is media archaeology a (viable) disciplinary subject or also a (valuable) symptom of changes in our ideas of history, causality and contingency?
Durante casi un siglo, la imagen en movimiento se ha abordado principalmente desde la perspectiva de la fotografía y hemos organizado nuestras preguntas y teorías sobre el cine como dispositivo ocular, basándonos en la luz, la proyección y la transparencia, o como un dispositivo de grabación, basado en indexar, imprimir y trazar. En la era de las tecnologías de la imagen digital, algunas de las cuales con poca relación con la óptica, esa concepción de la historia de la imagen en movimiento parece demasiado limitada.El ámbito de investigación de la arqueología de los medios, de base amplia pero de definición imprecisa, no solo ubica al cine dentro de historias de los medios más globales, sino que también investiga otras prácticas de medios del pasado aparentemente obsoletas, pasadas por alto o mal entendidas. Lo que se pretende es que, al «abrir» de nuevo esos pasados, pueda también posibilitarse o concebirse un futuro diferente. Y de ahí surge la pregunta: ¿es la arqueología de medios una disciplina (viable) o es también un síntoma (valioso) de los cambios producidos en nuestra idea de lo que es la historia, la causalidad y la contingencia?