Les mancomunitats provincials en el marc de la reforma de l'Administració local de principis del segle xx. La «baula perduda» en el procés de descentralització de l'Estat

El centenari de la constitució de la Mancomunitat de Catalunya (1914) ha tornat a donar notorietat a una figura molt poc prodigada en la nostra tradició juridicoadministrativa local. Des de finals del segle XIX fins a ben entrat el segle XX se succeeixen, amb intensitat, els projectes de reforma del règim local en un intent per donar resposta a les demandes de reconeixement de la pluralitat de comunitats que coexisteixen al país. L’arena política és testimoni de debats enverinats sobre la conveniència de fer realitat les aspiracions de descentralització regional, promogudes essencialment per les forces polítiques catalanes. En aquest context, les mancomunitats provincials constitueixen el punt de trobada entre els detractors i els defensors d'un nou ordre territorial, però la institució jurídica no acaba de satisfer cap dels dos bàndols. Per a uns, ofereix massa; per a altres, massa poc. Les províncies catalanes seran les úniques que experimentaran amb la fórmula mancomunal encara que l'Estatut provincial de 1925 posarà punt final a l'aventura de forma abrupta. En els anys següents no hi faltaran iniciatives per reconstituir aquesta fórmula associativa, però la seva funcionalitat s'haurà amortitzat, superada per les reivindicacions d'autonomia política que arraconen qualsevol solució que provingui exclusivament de la reforma del règim local.