«La imatge de ton ésser pot sublimar la vida». Representacions femenines en la poesia d'Alexandre de Riquer i Joan Maragall

A la poesia modernista es troben representacions diverses de la figura femenina. En aquest article ens centrarem en aquelles que, a partir d’un imaginari compartit, s’aproximen a la dona a partir d’uns llocs comuns com són el festeig, les núpcies o la maternitat. Els dos noms que confrontarem són el de Joan Maragall, que emergeix al tombant del XIX voltat d’una aura de modernitat i renovació, i el d’Alexandre de Riquer, que s’inicia més tard al món de la poesia i té referències més vuitcentistes que combina amb noms del prerafaelitisme anglès i els clàssics italians per articular una poètica fúnebre amorosa al voltant de la seva esposa difunta, Dolors Palau. Encara que aquests textos no tinguin un equivalent en la producció maragalliana, es poden portar a col·lació amb el cicle «Claror» on, de la mateixa manera que als poemes in vita de Riquer, s’explica la relació amb l’estimada al compàs d’unes etapes molt similars. Allunyada d’aquest esquema, però de característiques molt properes a Dolors Palau, es perfila la presència d’Haidé, l’amant. Al voltant d’aquests tres noms femenins perfilarem un símbol compartit amb altres autors del Modernisme: el de la dona –sigui o no esposa– ideal.