Cap a una poètica terminal: experimentació, diagnosi i malalts imaginaris en la literatura catalana recent.

1Aquest article analitza alguns usos de la malaltia com a metàfora en la literatura de les darreres dècades, i, més específicament, en la poesia d'experimentació. Examina, també, l'ús recurrent de la imatge de la malaltia en elsestats de la qüestióformulats recentment entorn de la producció literària catalana, que especulen sobre la salut del sistema cultural i sobre les receptes que caldria aplicar-hi per convertir-lo ennormalo saludable. En el corpus textual que l'assaig pren com a base, el símil patològic té un propòsit doble i antitètic: d'una banda, evoca la idea d'una escriptura al llindar de l'extinció a causa de la crisi de la retòrica i del subjecte de l'enunciació poètica, i, d'altra banda, esdevé un motor per a la renovació literària. Paradoxalment, doncs, la cultura catalana utilitza la hipocondria i la terminalitat com a camins preferents d'una subsistència que s'articula a partir de la combinació de fases depressives que dictaminen la mort de la literatura i fases eufòriques que en construeixen un relat triomfalista. [ABSTRACT FROM AUTHOR]

Copyright of Journal of Iberian & Latin American Studies is the property of Taylor & Francis Ltd and its content may not be copied or emailed to multiple sites or posted to a listserv without the copyright holder's express written permission. However, users may print, download, or email articles for individual use. This abstract may be abridged. No warranty is given about the accuracy of the copy. Users should refer to the original published version of the material for the full abstract. (Copyright applies to all Abstracts.)